L`esperança

Se li va ficar el mar dins. Va ocórrer en un capvespre humit, mentre ella s’adormia en el seu balancí blanc, sobre un escull. Les ones s’afanyaven contra les roques i l’escuma va assaltar els vaivens de la dona, es va colar en la seva pena i va cobrir de sal la lluentor dels seus ulls negres. El mar va vetllar la tristesa, va dissipar velles solituds i va omplir el seu cos de rumors, d’amanyacs i manoll d’intensa llum taronja.

La dona sentia que el mar havia calat en els seus ossos i va respirar profund. Una exhalació salina escapava de la seva boca. Va cridar. El so profund i escruixidor d’un crit d’alleujament va batre l’aire.

Durant els dies que van seguir a aquest esdeveniment la dona va guardar silenci. Era conscient de la seva nova naturalesa i no volia que gens la delatés, per això simulava afonia i fingia malestar. En somni, el mar solia estremir-se amb la blanesa dels seus pits, fregava juganer els mugrons amb les seves ones i això provocava en la dona petites riures innocents. El seu marit, un home sardònic i de caràcter hirsut, despertava llavors a la dona. Ja estàs delirant. Em pots explicar què t’ha passat?

La dona no responia, perquè el mar -segons el seu marit- només servia per pescar o gaudir del sol i de la platja, i era impossible que pogués entendre que a ella l’estigués posseint.

Una nit de mar regirat, a la dona li van sortir murmuris pels ulls i el seu marit va començar a sospitar. A tu et passa alguna cosa, li va dir. No em passa res, va respondre ella. Però el to de les seves paraules la delatava. No era un “no em passa res” normal i corrent. Les seves paraules feien olor d’oceà i tenien la cadència de la marea. Estàs malalta, va sentenciar ell. Hauríem d’acudir al metge. La dona va negar amb el cap. El mar en el seu ventre estava embravit i desitjava irrompre amb totes les seves forces. Ell la mirava fixament. Et creïs que no m’he adonat? Els teus petons saben a sal.

Ella no va poder evitar-ho, va esternudar una gran ona de laments que sense voler va esquitxar als ulls de l’home.

Vés-te!, cridava el seu marit. I ella es va marxar.

La dona va fugir amb el mar dins, atrapat en el seu cos menut, fosc i arrugat per l’edat.

Vagava sense cansament, perquè el mar no es deté en el seu llunàtic cavalcar. Caminava d’aquí cap enllà, d’allà cap enllà, sense amb prou feines moure’s, durant anys, mentre la ciutat mudava el seu aspecte, el color dels seus carrers, l’altura dels seus edificis, la velocitat dels transeünts; mentre ella, en constant moviment il·lusori, tot ho observava i retenia en el seu insondable mar de records.

Una tarda d’estiu el mar bullia en les seves venes i la dona es va posar a cantar en una plaça pública. De la seva boca sortia una inexplicable oda atlàntica. Aviat, turistes i vilatans, van envoltar a la dona. La melodia verda maragda hipnotitzada, transportava, amainava a tots els allí presents inconscients que el mar havia calat en els seus somnis.

Una anciana des d’una balconada cridava que el ressò d’un cargol de mar li circumdava l’oïda i va venir la policia.

La policia va dissoldre el concert i el mar i la dona van quedar solos i quiets durant un temps, coberts per una densa calitja.

Va arribar un vendaval de sorra i pols que va cobrir la ciutat de desert.

El vent era tan juganer que feia riure a la dona amb els seus pessigollejos.

En tota la ciutat no se sentia una altra cosa que sons de xiulades i xipollejar d’ones.

La dona va descobrir davant seu a un home alt i nu, de pell llisa i blanquinosa, i ulls clars, gairebé transparents.

A ràfegues, l’home va parlar: Ho sento, se’m va ficar el vent dins.

Home i dona es van abraçar. El vent es va convertir en suau brisa i la dona mar es va desfer en recessos de tendresa. Els sospirs d’ell van penetrar per les escletxes entreobertes de les vestidures marines, i en espiral, van acariciar les entranyes d’ella.

Els dos cossos es van confondre en un solament.

Una multitud furiosa i categòrica va envoltar llavors al mar-vent. Els acusaven de comportar-se de manera obscena i punyent.

Els van carregar en un vaixell de vapor i en ple oceà els van llançar a l’aigua, com es llancen els llastos per iniciar la fugida.

Dona-home es va enfonsar i va anar a parar a un bosc de posidòneas.

Allí van continuar els embats i la dilució de cossos.

L’avenc de l’oceà es removia de plaure.

Sobtadament, sota la amoïnada llum violeta de la lluna, es va produir un gran espasme.

Va esclatar una densa pluja d’esperma coral·lí. Mar i cel banyats per la escumosa rondalla d’una animal i salvatge esperança.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s